La mort, de vegades, no significa oblit, sinó la por d''un estigma que condiciona les vides dels supervivents i manté viva la memòria personal i col·lectiva. Això li esdevé a la nissaga dels Facadell de Beniarbeig, uns personatges i un microcosmos immergit en la conflictivitat social derivada de l''expulsió dels moriscos i de les condicions abusives que el senyoriu imposa als seus vasalls fins que no esclata la Segona Germania i es congria la guerra de Successió.   Durant els cent anys que abraça aquest relat, pagesos, bandolers, capellans, nobles i procuradors entrellacen una història coral en què les dones, de totes les classes socials, tenen un protagonisme decisiu a voltes inconfessable i inconfessat. Hi ha morts que pesen cent anys és alhora una mirada a la història del desballestament social, polític i econòmic del segle XVII valencià que, com diu Joan Fuster, marca el destí futur del nostre poble.

La mort, de vegades, no significa oblit, sinó la por d''un estigma que condiciona les vides dels supervivents i manté viva la memòria personal i col·lectiva. Això li esdevé a la nissaga dels Facadell de Beniarbeig, uns personatges i un microcosmos immergit en la conflictivitat social derivada de l''expulsió dels moriscos i de les condicions abusives que el senyoriu imposa als seus vasalls fins que no esclata la Segona Germania i es congria la guerra de Successió.   Durant els cent anys que abraça aquest relat, pagesos, bandolers, capellans, nobles i procuradors entrellacen una història coral en què les dones, de totes les classes socials, tenen un protagonisme decisiu a voltes inconfessable i inconfessat. Hi ha morts que pesen cent anys és alhora una mirada a la història del desballestament social, polític i econòmic del segle XVII valencià que, com diu Joan Fuster, marca el destí futur del nostre poble.