Edicions Tres i Quatre, S. L. – förlag

L''escriptura i la publicació de diaris o dietaris ha estat —i és— un fenomen tan inadvertit com extraordinàriament fecund en l''escena de les lletres contemporànies. Àncora del temps és una antologia de dietaris actuals que mostra, precisament, aquest indiscutible protagonisme de la literatura del jo en el nostre present confús, apassionant i fragmentari. N''ofereix un tast variat i saborós amb la indissimulada intenció de posar en valor les millors propostes, fixar un cànon i —sobretot— seduir el lector cap a un fascinant diàleg de paraules i dies: un diàleg en què palpiten instants viscuts, records, enyorances; persones estimades, conegudes, saludades; fets anecdòtics; memòries remotes i immediates; episodis de l''actualitat social; vicis, virtuts, hàbits, costums; geografies dels sentiments i les emocions; frustracions i grans commocions; colors, textures, sabors; pel·lícules, escultures, edificis, llibres, espectacles, músiques; paisatges i angoixes; delits i quimeres. I, naturalment, la mar sempiterna que ens parla de tot i de res —de la vida, exactament—, amb la literatura com a inefable àncora del temps.

Aquestes darreres dècades els consumidors occidentals tenim motius per a estar contents. Ens podem canviar de roba cada dia de la setmana perquè el preu d''uns pantalons a Zara és irrisori, o bé redissenyar cada any "la república independent de casa nostra", perquè les prestatgeries i els sofàs d''Ikea tenen uns preus que semblen de broma. És el "miracle" de la globalització, del qual podem gaudir els consumidors i les marques. Dissortadament, tot plegat té uns quants efectes col·laterals no desitjats —com sol passar amb les gangues— i resulta que allò què aparentment és barat ens acaba sortint, col·lectivament, una mica car. Amb la lògica productiva i econòmica d''aquest sistema, ens anem quedant sense feina o amb feines cada vegada més precàries. Ens han flexibilitzat. Els productes abundants i barats —no tan sols aquests— reforcen la tendència de les nostres indústries a desplaçar-se cap a llocs ignots per produir amb costos més baixos. Són indrets on viu molt gent pobra per a qui un salari de misèria és una benedicció. A més, es deixen d''ingressar impostos, es destrueix el comerç i es tanquen una quantitat significativa de fàbriques i de petis negocis. Correm en una cursa de mínims que no és sinó una trampa de pobresa. Dels productes low cost, en neixen societats low cost.

El Cabanyal, per exemple descriu amb minuciositat els esdeveniments ocorreguts a València arran del projecte municipal de prolongació de l''avinguda de Blasco Ibáñez fins a la mar. Basant-se fonamentalment en les notícies aparegudes en la premsa escrita —valenciana, espanyola i, de vegades, internacional—, l''autor recorre els quinze anys passats entre el 1998, en què l''Ajuntament de València decideix d''executar el projecte, i el 2013, en què, amb la retirada per part del govern del Partit Popular d''un recurs d''inconstitucionalitat, es tanquen pràcticament totes les vies judicials. Malgrat la militància de l''autor contra el projecte municipal, l''exhaustivitat en l''arreplegada i selecció de les dades, el rigor de les descripcions i l''acurada ordenació del llibre el converteixen en un referent per a tothom qui vulga aproximar-se al coneixement del conflicte que, des de fa tants anys, enfronta una bona part del veïns del Cabanyal amb el seu ajuntament.

Durant la seua dilatada trajectòria, Tres i Quatre ha viscut moments clau de la història política i cultural del segle passat i de l''actual. N''hi ha prou de recordar els efectes presumptament tolerants però eficaçment repressius de la "Llei Fraga", l''onada d''atemptats terroristes de la dècada dels setanta, les primeres eleccions democràtiques, l''aparició de la "pesta blava", la implantació del règim autonòmic, la promulgació de la Llei d''Ús i Ensenyament del Valencià, l''ascens dels partits conservadors a les institucions polítiques i culturals valencianes, etc. Tot un seguit d''esdeveniments, alguns francament negatius, que podien haver ensorrat la creació i continuïtat d''aquest projecte, fundat el 1968 per convertir-se en motor del procés de redreçament nacional del poble valencià. En qualsevol cas, Tres i Quatre, la llibreria i l''editorial, han pogut esquivar les dificultats, tant les estrictament polítiques com les inherents a la transformació del comerç del llibre i l''edició, i no han defallit en la consecució dels objectius que s''havien marcat. Aquest llibre té un caràcter predominantment informatiu, que pot cridar l''atenció no sols d''un públic interessat en l''evolució cultural i editorial valenciana dels segles XX i XXI, sinó també dels professionals i estudiants que cursen matèries relacionades amb el llibre, la història de la lectura i el món de l''edició.

El periodisme després de Twitter és una reflexió sobre l''impacte de les xarxes socials i els dispositius mòbils en la gestió de la informació. L''obra parteix de la hipòtesi que el periodisme és una realitat històrica i, com a tal, podria desaparèixer. A partir d''aquí s''analitzen els canvis en el context cultural, econòmic i polític que afavoririen l''extinció del periodisme, a més dels nous hàbits de consum informatiu dels ciutadans. La conclusió apunta a la possibilitat que el nou lloc del periodisme sigui el que tenia inicialment: un espai de conversa entre els membres d''una comunitat social. Per esdevenir-ho, hauria de desprendre''s d''algunes adherències pròpies de la seva organització a través dels mitjans de comunicació de massa i reprendre el seu vincle amb el públic i la seva essència narrativa.

Sovint l''origen dels valencians s''ha prestat a fantasies i a especulacions renyides amb la recerca científica. Darrerament, n''hi ha que han apel·lat fins i tot a l''ADN per tal d''invocar una immutabilitat genètica des de la més profunda Prehistòria. En aquest llibre, Ferran Garcia-Oliver rebat la presumpta "puresa de la sang" dels valencians, atesos els diversos pobles que passaren o s''instal·laren entre el riu de la Sénia i el Segura. Però, sobretot, mira d''examinar com s''han jutjat les aportacions de tots aquests pobles i col·lectius ètnics. Hi ha, en efecte, una "narrativa dels orígens", a través de la qual emergeixen els afectes i els animadversions enfront d''aquest o aquell poble, els silencis, les ocultacions i els prejudicis  —i també l''honestedat— dels historiadors, erudits i lletraferits que s''han ocupat d''una qüestió discutida habitualment amb passió. La naturalesa de la llengua i la definició de la "nació", no hi ha cap dubte, s''insereixen de ple en el litigi dels orígens, motius pels quals el debat ara i adés depassa l''àmbit exclusivament acadèmic per convertir-se en aspre cavall de batalla política.

Heus ací un llibre de records de gent que va compartir experiències amb la poeta Maria-Mercè Marçal. Les veus de deu persones es teixeixen per tal de construir un univers únic i atapeït de vivències, on el centre neuràlgic és l''escriptora d''Ivars d''Urgell. Amb això, aquest volum permet d''entendre una part del món intel·lectual català dels anys setanta. L''univers del Mall hi és present amb les converses amb Ramon Balasch, Xavier Bru de Sala i Miquel de Palol; l''activitat política del PSAN es rememora amb les entrevistes de Maria Conca, Adela Costa i Teresa Alabèrnia. Finalment, s''hi presenten algunes reflexions sobre la literatura marçaliana dels anys vuitanta amb les veus de Vicent Alonso, Anna Montero, Vicent Salvador i Cinta Massip. S''afegeix un petit regal a l''annex del llibre, on es reprodueix, íntegrament, el llibre Les flors del Mall, signat amb el pseudònim Carles Bau de l''aire. Un gran exemple de les lluites entre poetes.

Compositora, arpista, assagista, activista, Clotilde Cerdà i Bosch trenca tots els tòpics sobre la feminitat vuitcentista. Filla de l''enginyer-urbanista Ildefons Cerdà —autor del pla d''Eixample de Barcelona— i de Clotilde Bosch i Carbonell, els viatges arreu del món de Clotilde Cerdà i Bosch comencen quan només té dos anys. Antiesclavista i feminista, amenaçada per la reina regent, Clotilde Cerdà coneix, per l''experiència que ha observat en la trajectòria vital del seu pare, la tendència a l''oblit de la societat catalana i barcelonina, en particular. Tractada de la mateixa manera que Ildefons Cerdà, les creacions i aportacions de Clotilde Cerdà i Bosch han estat bandejades per la classe social que intentava imposar el model de feminitat que ella va subvertir.

L''Alba del vespre és la llum encesa de magentes i turqueses que fa que el cel adquireixi la transparència del cristall quan el Sol s''acaba de pondre i les estrelles encara s''amaguen rere la claror. En aquest llibre Carles Duarte recorre a aquesta imatge per dir el goig i la ferida de ser amb poemes que expressen commogudament la seva manera, alhora lúcida i vital,  d''entendre l''existència i la seva consciència profunda del vincle que ens uneix a la naturalesa. A l''Alba del vespre sentim el batec de la terra, l''alè del mar, esdevingut horitzó, l''univers acollint-nos, explicant la nostra fragilitat, però també convidant-nos a transcendir els nostres propis límits.

Amb la voluntat de copsar el temps, la poesia de Miret s''eleva fins a l''extrem de crear imatges orgàniques. No és gens estrany, perquè el trànsit cap a la mort és un dels motius principals de reflexió d''aquest llibre. Una imatge i l''altra aconsegueixen fer-nos visible el pas del temps i, amb aquest, també la presència immanent de lamort. Miret no l''esquiva i en parla des de diferents vessants. Parla de la mort que ens ha precedit i sobre laqual s''ha construït la nostra vida quan parla de "la terra de tots els nostres morts" que són, al cap i a la fi, lesnostres arrels. També parla de la mort com a absolut quan diu que aquell que s''endinsa en el mar i abandonala vida, ho fa perseguint "la darrera apropiació del buit." I parla, en tercer lloc, d''una mort desdramatitzada ique és part intrínseca del viure en el cas dels "Dos xiquets que juguen a la vora / de la tàpia del cementiri."No penséssiu, però, que Miret s''oblidi de celebrar la vida. Ho fa i s''apropia del temps i en gaudeix en poemescom el que comença "De menuda t''agradava menjar magranes...", un poema que mostra la joia de saber-seviu en un d''aquells instants que gairebé tot s''atura i el món ens pertany. Aquesta conjunció de la sal (de la vida) i el verb (que diu la vida) en els llavis explica molt com és la poesia deCarles Miret. Es tracta d''una poesia essencial i neta d''ornaments innecessaris que m''interessa perquè ajuda areflexionar. Amb Belleses arbitràries , Miret és capaç de dirigir-nos la mirada a través del "Diàleg de la llumamb l''ombra" cap a allò que importa, com en el bellíssim penúltim poema, on conflueixen en una sola cosa lavida gastada i la vida nova, els homes i les bèsties, l''aliment i la bellesa...

De manera simplificada, es defineix el mur de Planck com un punt en el temps, extremadament proper a l''origen de l''Univers, a partir del qual deixen de ser explicables per la ciència els fenòmens físics que s''hi produeixen. Prenent en préstec aquest concepte de la Física, el poeta, de manera similar a com els científics es remunten enrere en el temps - i troben explicacions a quasi tot el que succeeix en l''Univers, fins a topar-se amb aquest mur - fa un viatge a l''interior de si mateix, cada cop més profund fins que, com aquells, arriba al lloc on no és capaç d''entendre el perquè de les seves pulsions. No entendre les pròpies raons del que se sent o es fa, no significa la immobilitat o la inacció; el mateix que no entendre les causes del moviment dels astres farà que aquests s''aturin. Així, en aquest llibre l''autor ens parla, en el capítol "Fi de Trajecte", del que ha arribat a albirar des d''aquest mur estant, per després, en "Estació de Sortida", donar-nos unes claus de les lleis que el governen. Finalment, els tres poemes que coronen el llibre "In Itinere", ens diu què és el més important que ha après en aquest camí.

Espriu mostra aquí la seva particular visió de la identitat nacional catalana tot recorrent diferents indrets dels Països Catalans. Al pròleg, l''especialista en la poesia de Salvador Espriu, Rosa Delor, explica la mirada nacional del poeta així com també dilucida la simbologia que s''amaga dins aquesta prosa poètica.

Contrada és un llibre de poemes format per 40 sonets, uns textos que reflexionen sobre temes tan diferents com la malaltia, el pas del temps, la creació artística, la condició moridora de l''home, la mort o el retir del món... És un llibre que cal llegir després de Vetlla, l''anterior. Du un pròleg de la poetessa Teresa d''Arenys i un epíleg del filòsof Josep M. Esquirol, a banda dos dibuixos de l''artista José Luis Paulete i una fotografia del fotògraf Albert Carreras.

Quins moments ens connecten ja no amb l''eternitat, sinó amb la nostra eternitat? Aquesta podria ser la pregunta central que es planteja Vicenç Llorca a Calendari d''instints, una obra de poesia essencial que mira fit a fit el pas del temps per retenir en la mirada aquells instants que ens descobreixen l''instint de la vida a través de la bellesa del món. Tot seguint el cicle anyal, el llibre s''estructura en quatre parts, una per cada estació, i proposa, a partir de diversos motius, una reflexió ètica que vol convidar el lector a gaudir del calendari d''instints que és per a Llorca la poesia. Després de la bona recepció de la seva novel·la Tot el soroll del món (2011) i d''haver reunit la poesia publicada fins el 2010 en el volum Les places d''Ulisses (2010), Calendari d''instints significa el retorn de Vicenç Llorca a la poesia i l''obertura d''una nova etapa en la seva trajectòria literària.

Les poesies aquí congregades ens porten records de fets que mai no varen succeir o de naixements truncs per les obscures aigües de l''Estígia que només un Poeta que sigui també fill de tots els morts pot convocar. L''autor va ser escollit per ser el Poeta i és precisament Poeta perquè parla quan tots han callat per a dir-nos que sols s''estranya allò que no ha succeit mai. Del pròleg de Gabriel Bertotti

Aprens, d''aquí a la flama, la desmesura. Contenc al cos ton cos. Al sol s''oculta el pler, per la llum l''ala ferida, i per bé que, en l''ardor, si no m''enganyen el cor i l''arbre instrumental, no hem de defallir per encara tenir-nos. Posa-hi nom, delira-hi la magrana, que, ves per on, en la desobediència del pètal he de devorar les flors sinònimes de la Passió.

Salvador Jàfer és un poeta dels que naixen: el Ràfol de Salem, 1954. A vint anys debutà alhora dins l''antologia Carn fresca de Fabregat i amb aquest L''esmorteïda estela de la platja que ara (2014) reedita Tres i Quatre.El llibre fou finalista dels primers Premis Octubre de poesia i amb el guanyador, Grills esmolen ganivets a trenc de por, de Joan Navarro, representà un gran canvi en la poesia catalana del País Valencià: el realisme històric poètic[1] moria en favor del Gir Imatgístic. Des de l''editorial d''Eliseu Climent, fins al 1980, durant els anys 3i4, publicaran la plana major del que s''ha denominat generació dels 70 i que ha marcat i marca estèticament i editorialment la poesia nostra.

Caïm neix de la necessitat imperiosa de l''autor de donar un cop de puny sobra la taula. De proclamar ben alt i amb veu irada que la insolidaritat, l''excés de poder, el fanatisme, la humiliació, el racisme i tantes altres negacions de la llibertat i del benestar moral de les persones destrueix la humanitat d''una manera irrevocable.

Febrer presenta un personatge —femení, en la imaginació de l''autor, per bé que el text no ho especifica— que camina pel paisatge de la Baixa Segarra al final de l''hivern, quan la natura arriba al punt màxim de replegament i sembla que la renovació que hauria de portar la primavera no arribarà mai; en aquest sentit, el punt de partida del llibre es contraposa amb el de T. S. Eliot a La terra eixorca, que comença amb la famosa afirmació que l''abril és el mes més cruel. Aquestes caminades donen lloc a peces breus de haibun, un gènere japonès que combina la prosa més o menys poètica amb l''haiku, que qüestionen la fertilitat o esterilitat tant de la vida humana com del món físic que l''acull. Les quaranta-dues peces s''articulen en tres seccions: "Dimecres de Cendra" —una—, "Quaresma" —quaranta— i "Pasqua de Resurrecció" —la peça final.

Sense por de patir cap altra traïció que la que pot suposar el propi llenguatge, són poques les coses que es puguin afegir a un text tan directe i ple de veritat com Traït, de Pau Vadell i Vallbona, 34è Premi de poesia Senyoriu d''Ausiàs March. […] La traïció que sobrevola aquests poemes pren formes diverses. És, per una banda, la traïció que la persona pateix per part de la resta d''individus, el que sovint s''anomena societat. Tots aquells que furguen les entranyes del poeta, que li suposen una antiga nafra, un corc que s''afica, un ganivet de fil prim i tall gruixut. És la traïció de la guerra oberta i de la postguerra, de la fecundació de la por i de les ortigues, d''aquells que urbanitzen el mapa de l''escriptura a marxes forçades i que ens obliguen a gratar entre el seu ciment inútilment, amb les ungles. És també la traïció que el llenguatge imposa al poeta, la gàbia en què l''atrapa.

Aquest que el lector acaba de llegir no és, estrictament, un llibre sobre la mort. Certament la mort —que ja forma part del títol mateix de l''obra— determina l''orientació de la majoria dels poemes (¿hi ha, però, cap poema escrit a consciència l''orientació del qual no depengui de la brúixola única de la Desconeguda?). La mort o, potser d''una manera més precisa, la pèrdua, en un sentit ampli. I, tanmateix, jo vull creure que Matí... és una obra que tracta de la vida, i que ha arribat als vostres ulls tota bombollejant dels assumptes que solen omplir l''existència de qualsevol persona: el cos, els fills, el somni, els amics, la por, el sexe, la joia, el menjar, l''angoixa, els animals, el desencant, la música, l''esperança, les cases, el desig, el silenci, el dolor, l''absència, l''eufòria, el desfici, els indrets, l''amor, la malenconia, la llum, la fosca... També el mal de coll, la gana, alguns objectes insignificants, els diners. I, per damunt de tots —i per damunt de tot—, tal vegada el temps i la memòria. He d''admetre, però, que, sense haver viscut l''experiència, a final del 2012, d''acompanyar l''amic Antoni Magrané Prades en els seus últims tres mesos de vida —i, per raons que ara no cal explicar, ho vaig fer dos o tres cops per setmana—, probablement jo no hauria escrit aquest llibre. O, almenys, és segur que no l''hauria escrit exactament així. La vivència d''aqueix fet —la malaltia que l''anà consumint a poc a poc i, finalment, el traspàs, la desaparició— no es troba en cap detall precís de l''obra. Però, en canvi, diria que el sentit d''aquella emoció tan trasbalsadora que em continua entristint quan la recordo està dissolt en força dels poemes de Matí de la mort.

Una nansa és, a més d''una anella o arc que serveix per agafar objectes, una trampa per a peixos. Una parella, que no fa gaire ha tingut fills, procura sobreviure mentre el món que ha construït al seu voltant s''enfonsa. Crisi de la parella? Crisi de la mitjana edat? Crisi generalitzada de valors? Les coses podrien ser d''una altra manera, però són com són. La realitat és tossuda. Tot i que, d''acord, amb Hölderlin, on hi ha perill, creix  també el que salva. El poemari consta de tres parts. En la primera, "Un ocell a l''espatlla dreta", la figura femenina apareix com una deessa hel·lènica que comanda l''espai, immòbil i radiant, amb un peu damunt de cada nansa. (Sí, però de quin tipus?) Aquesta figura femenina porta, en tot cas, un arc. El viatge espiral ha començat, se''ns diu: tot és tendre i crema i se''ns endú. En la segona part assistim, de sobte, a una escena familiar. Els nens dormen, finalment, i somnien en veu baixa. La vida imaginada ha donat pas a la vida acceptada, suportada, reconeguda. Les il·lusions no viscudes són, en aquest nou escenari, però, punta de iceberg que aflora enmig de la vida quotidiana. A la tercera i última part, que porta per títol "Treure''s les sabates, caminar" se''ns ofereix la possibilitat alquímica de transmutar el dolor en set. (Sí, però amb quina aigua es calma?) O, si no, de renéixer, com l''au fènix, de la pròpia cendra.

El poemari són reflexions en to moral i llengua acolorida sobre el pas del temps. Secreta Dàlia és la imatge del naixement de la vida. Davant les reflexions d''un final d''existència s''hi contraposa la memòria del seu principi. D''aquesta manera es tanca el cercle dels dies i s''obren els poemes com l''esclat de les flors. Tot acaba perquè tot torni a començar.

Voldria que el meu cos es fongués amb el teu és el seu tercer poemari i el punt de partida d''una trilogia poètica. "T''adoro fins l''esquelet", o, "no hi havia en València dos amants com nosaltres": els poemes de Voldria que el meu cos es fongués amb el teu són l''última demanda de l''amant després de que l''amor hagi desaparegut. El refugi de la paraula davant de la impotència del record. El dret dels enamorats. Es una cançó, una dedicatòria, un cant que aspira unívocament a ser gest ; a fondre''s amb el cos de l''amant perduda. També és una memòria de l''amor que se''n va i de la carn viva.

Viatjar descansa remet de bell antuvi al conegut poemari Lavorare estanca de Cesare Pavese, tot i que no s''hi pugui assenyalar un influx directe del primer respecte del segon, els dos semblen esdevenir complementaris, divergents quan al punt de vista i la veu poètica però parells en la poeticitat que les fecunda.      Es tracta d''un mateixa recerca radical del sentit de la vida i d''in mateix tempteig radical d''expressió de la pròpia singularitat,  però la focalització es desplaça del "treball" pavesià -una opressió que constreny i fins i tot anorrea el desig humà de lliure acompliment-  cap a la vindicació del "viatge" entès,  d''acord amb les citacions que fan de pòrtic a Viatjar descansa, com un "viure poèticament", en el sentit vinyolià de "no sojornar definitivament enlloc i fer de caminant" , i en el revers, expressat pel Magris, del viatge com a retorn, com a experiència que "ensenya a ocupar més lliurement, més poèticament, la pròpia casa".

La passió italiana és, tot alhora, llibre de memòries i quadern de viatges, retrats literaris i erudició cultural, mirada a la història i prosa lírica, amb passejades inesperades pel món de la gastronomia i el cinema. El recorregut pels propis llocs de la memòria (Roma, Sicília, l''Alguer, l''illa de Tabarca i el Cambrils natal) té un fil conductor: Itàlia i la Mediterrània. És la història d''una passió, narrada en primera persona: Itàlia, la seva cultura i el seu món. Una passió ben arrelada al nostre país, de Josep Pla a Joan F. Mira, de Josep M. de Sagarra a Josep Piera, de Tomàs Garcés a Narcís Comadira, però també de Goethe a Stendhal. Escrit amb un estil àgil i elegant, amb observacions precises i subtils sobre la quotidianitat, plenes d''ironia i de cultura, l''obra expressa, al capdavall, la fascinació per l''univers mediterrani, amb una mirada que abasta tots els Països Catalans, amb naturalitat. "Els catalans som uns italians frustrats", assegurà a l''autor J. Solé Barberà, en una cel•la de la presó Model de Barcelona, la tardor de 1973. Allà va començar aquest llibre.

La mort, de vegades, no significa oblit, sinó la por d''un estigma que condiciona les vides dels supervivents i manté viva la memòria personal i col·lectiva. Això li esdevé a la nissaga dels Facadell de Beniarbeig, uns personatges i un microcosmos immergit en la conflictivitat social derivada de l''expulsió dels moriscos i de les condicions abusives que el senyoriu imposa als seus vasalls fins que no esclata la Segona Germania i es congria la guerra de Successió.   Durant els cent anys que abraça aquest relat, pagesos, bandolers, capellans, nobles i procuradors entrellacen una història coral en què les dones, de totes les classes socials, tenen un protagonisme decisiu a voltes inconfessable i inconfessat. Hi ha morts que pesen cent anys és alhora una mirada a la història del desballestament social, polític i econòmic del segle XVII valencià que, com diu Joan Fuster, marca el destí futur del nostre poble.

En contra. 23 contes teatralitzats són 23 narracions curtes escrites seguint l''esperit dels contes tradicionals, però que l''atzar va fer encaixar en una forma teatral. 23 històries molt diferents, però lligades per tres conceptes que poden definir la nostra realitat: progrés, amor i democràcia. O no. Perquè, de fet, potser allò que defineix la nostra existència no són pas aquestes idees, sinó la recerca impossible que en fem. 23 relats que volen oferir una mirada calidoscòpica, brutal, sarcàstica i terrífica que incomodi el lector al mateix temps que el diverteix, que li faci sentir un calfred sense poder contenir una riallada.    "Molt fort, boig al mateix temps que polític [...], tan divertit com contundent i eficaç" Armelle Hélliot, Le Figaro "En les seves escenes burlesques desemmarcara les monstruositats generades pels temps en què vivim" Hinrike Gronewold, Weltexpress

A partir de la mort de la mare, la protagonista d''aquesta novel·la se sent obligada a enfrontar-se a si mateixa i a decidir sobre el futur que vol viure. Perplexa dins un món que ja no serà mai el mateix i un present ple d''infelicitat, s''obliga a emprendre un viatge anguniós cap al fons de l''ànima, amb l''evocació recurrent dels episodis i sensacions més colpidors de la infantesa: les abraçades cruels, les nines tristes, els gossos de l''horta, les lletres de l''alfabet, les coques de terra, la parla fosca de les tietes, la repressió constant, l''aigua bruta de les sèquies, l''alliberament dolorós dels vincles... Els records del passat perdut, amerats de vegades de dolçor i de vegades de sofriment traumàtic, però sempre embolcallats amb l''estima inqüestionable dels seus, seran imprescindibles perquè puga tornar a nàixer i refer-se en una nova vida.