"No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se''m posi al davant em pregunto: ¿M''hauria ajudat a caminar, aquest?"Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l''alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:"La ciutat estava plenad''homes que jo no veiael desconegut que avançavaera després de tants anysel primer home que mirava."D''aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n''emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t''interpel·la i et modifica.
