Club Editor 1959 S.L. – förlag

Una nova edició de La plaça del Diamant, amb el text revisat i material inèdit. L''estudiosa Meritxell Talavera ha retrobat el manuscrit primer de COLOMETA, del qual la nova edició dóna un capítol de mostra juntament amb el postfaci de Talavera sobre com Rodoreda va escriure la seva obra mestra."Totes aquestes pàgines, poètiques i patètiques, sense un gra de sentimentalisme, m''han emocionat profundament, i les últimes m''han deixat sense alè. Sembla mentida que amb elements tan simples es pugui arribar a una tensió tan extraordinària, a estones inaguantable. Se m''ha nuat el coll tres o quatre vegades, hi ha pàgines d una veritat que esborrona. Aquest equilibri perfecte entre el dramatisme, la poesia i la banalitat, molt poca gent el deu haver aconseguit. I t''ho dic, no després de llegir una novel·la policíaca, sinó després d''acabar immediatament després d''acabar Els posseïts de Dostoievski." (Carta d Armand Obiols a Mercè Rodoreda, 1960)"Pocas personas saben fuera de Cataluña quién era esa mujer invisible que escribía en un catalán espléndido unas novelas hermosas y duras como no se encuentran muchas en las letras actuales. Una de ellas La plaza del Diamante es, a mi juicio, la más bella que se ha publicado en España después de la Guerra Civil. Mi deslumbramiento fue apenas comparable al que me había causado la primera lectura de Pedro Páramo, de Juan Rulfo, aunque los dos libros no tienen en común sino la transparencia de su belleza." (Gabriel García Márquez, 1983)

El matrimoni no va impedir a Marlene Dietrich de tenir tants amants com va voler. Als seus peus van rendir-se Gary Cooper, Greta Garbo o Frank Sinatra. Però cap com Erich Maria Remarque, autor de Res de nou a l''oest i d''aquestes cartes d''amor encès, traduïdes per Joan Ferrarons.Remarque i Dietrich es coneixen a Venècia el 1937. De seguida comença la relació epistolar: ella és als Estats Units i ell, des de l''exili a Suïssa, li escriu cartes recreant la primera trobada. Es tracta de seduir una gran estrella de Hollywood amb la ploma que ja ha fascinat milions de lectors arreu del món. ¿Però què passarà quan Remarque emigri a Amèrica i es retrobin?Les cartes de Digue''m que m''estimes abracen l''arc sencer d''un amor apassionat i fatu com els que avui canten Bad Bunny o Rosalia —només que el rerefons és la Segona Guerra Mundial i els protagonistes, dos dels artistes més famosos i compromesos de la seva època.

"Ma jeunesse ne fut qu''un ténébreux orage, diu Baudelaire; potser tota joventut ho ha estat, ho és, ho serà. Una tempesta tenebrosa travessada de llampecs de glòria —d''incerta glòria—, un dia d''abril… Un fosc afany ens mou durant aquells anys turmentats i difícils; busquem, conscientment o no, una glòria que no sabríem definir. La busquem en moltes coses, però sobretot en l''amor —i en la guerra, si la guerra se''ns entravessa. Tal va ser el cas de la meva generació."Hi ha novel·les que augmenten el seu poder d''atracció a mesura que passen els anys: són tan grans que cal la distància del temps per veure''n tota la dimensió. Tal és el cas d''Incerta glòria, "la novel.la més russa, més fonda i més imponent que ha eixit mai d''un escriptor català" ( Enric Sòria ), "d''un pes metafísic que rarament es dóna en novel·les profanes, comparable a les obres mestres de Dostoievski" ( Jacques de Ricaumont ).

Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l''heroïna d''aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d''una persona en formació. El món exterior amenaça, cal atrevir-se a sortir de la cel·la familiar, desactivar la mare obsessa de la salut, la germana obsessa de la felicitat, negar-se a pagar el deute del que han invertit en tu: no hi ha res a esperar d''una lesbiana suïcida. Després, reunir forces: no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s''esquerdi. I començar."La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols", diu l''heroïna, i es posa a caminar sense agafadors. La seva vida lliure, mortalment sorprenent, tiba de banda a banda d''aquesta novel·la com la corda del funambulista a cent metres d''altura. Eva Baltasar la camina amb el desafiament i l''elegància dels escriptors de raça.La voga de la literatura de dones fa tant més oportuna la publicació d''aquest llibre com la veu que el sosté no té res de tòpicament feminista. Poques obres han sabut parlar com aquesta de què significa viure en un cos dotat d''un cony —paraula lícita en una prosa cruament elegant. Més enllà d''una subtil xarxa de relacions entre dones d''una mateixa família i entre dones amants, la gran protagonista d''aquesta novel·la és la vida com a força que assetja i rebenta l''escut que li oposes —el permagel.

"Quedi''s una estona. Aquí ens comencem a llevar cap a les cinc, llavors podrà complir millor la seva compareixença. Si us plau, deixi la maneta d''una vegada i segui on vulgui, és cert que no hi ha gaire lloc, més val que segui aquí a la vora del llit. ¿Es fa creus que no tingui cadira ni escriptori? Doncs miri, vaig haver de triar entre un mobiliari complet amb un llitet d''hotel o bé aquest llit tan gran amb rentamans i prou. Vaig triar el llit gran, en un dormitori el més important és el llit. Ah, qui pogués estirar-se i fer-hi una bona dormida! Aquest llit seria la glòria per a un bon dormidor. Però fins i tot em fa bé a mi, que em costa dormir per cansat que vagi tothora. M''hi passo bona part de la jornada, hi despatxo tota la correspondència, m''hi entrevisto amb el públic. Va la mar de bé. Els particulars no tenen lloc per seure, cert, però ja s''hi avenen. S''estimen més estar a peu dret i que el secretari d''acta es trobi còmode, que no pas seure ells i que els esbronquin. O sigui que només queda aquest lloc a la vora del llit, és clar que no és cap lloc oficial i només és bo per a converses nocturnes… Està molt callat, senyor agrimensor."En aquesta nova traducció d''El castell feta a partir del manuscrit original, la rialla de Kafka ressona per tots els caus on s''amaguen les seves criatures lascives. I prova que la literatura no mossega mai tant com quan pren forma de farsa.

Menció especial Premi Llibreter 2019.  La filla regularment fa les maletes i se''n va, cap a un país nou on potser arribarà a sentir-se a casa. Però no: un instint l''empeny a refusar la vida sedentària. Sembla que fugi. ¿De què? Aquesta pregunta es converteix en el seu fil d''Ariadna. A dins del laberint hi ha un pare a qui adora i el passat –aquest temps en què el pare era un nen, i un soldat, i travessava fronteres abans d''atracar en una ciutat que no seria mai seva. La ciutat on ella ha nascut.Fugir era el més bell que teníem és un homenatge a aquest pare i un viatge de Barcelona a Toronto, buscant rastres de vides nòmades. Marta-Marín-Dòmine els segueix amb la sensitivitat d''un caçador i toca amb els dits una veritat desconcertant: que els records dels altres –això que anomenem memòria– són el país on residim.

Aquest llibre va de vells. Sense embuts i al natural: ni jaies, ni avis, ni ancians, sinó homes i dones en aquesta etapa de la vida en què tot es gira com un mitjó. La imparable tercera edat, no pas com la pinten les companyies d''assegurances sinó tal com és als carrers i a les cases.Una variada galeria de personatges apareix en aquests contes on passa de tot: desfilades de moda al geriàtric, flirtejos al ball del casal d''avis, nostàlgies persistents o revolucions sexuals dels qui s''han quedat vidus. El pare pidola el cotxe al fill, la mare demana un cavall a la filla, les inhibicions cauen i el present es torna surrealista, tant si vius sol com si els fills i néts et cuiden, et vigilen, t''aguanten.Després de Monzó i Pàmies, Antònia Carré-Pons aborda la vellesa des de la pura ficció, a estones amb humor negre, sempre amb una tranquil·litat als antípodes del sentimentalisme.

Si no fos immensa, l''obra de Delbo no tindria el poder de vèncer el rebuig que causa la sola paraula Auschwitz. Ningú desitja anar al cor de l''infern, ni tan sols remuntant les paraules d''un llibre. Cal una poesia molt exacta per transmetre, barrejada amb la imatge més clara de la brutalitat, la calidesa de la mà que t''aguanta. Perquè aquest Auschwitz no té res a veure amb la zona grisa: aquí és l''experiència de la solidaritat que parla, la solidaritat entre dones que fins i tot allà, a Auschwitz i Birkenau i Ravensbrück, tenen cura les unes de les altres. Amb una tendresa tan difícil de concebre com el deliri de violència contra què lluiten. La veu que sents de principi a fi és d''una presència tan viva que t''hi abraces per travessar la plana de la mort fins al final. I quan la veu t''abandona perquè heu sortit, et queda la sensació que allà dins hi has deixat una cosa importantíssima.Cap de nosaltres tornarà, seguit d''Un coneixement inútil, completen el tríptic Auschwitz i després que Club Editor va encetar amb el volum La mesura dels nostres dies.

La protagonista de Boulder és una dona atreta per la solitud com per un imant. Es guanya la vida fent de cuinera en un buc —la situació perfecta: una cabina, l''oceà, moltes hores per encarar el buit i algun port on conèixer dones. Fins que una la reté, se l''emporta entre les quatre parets d''una casa i l''embarca en la gestació assistida d''una criatura. ¿Què en farà, la maternitat, de l''amant coneguda en un bar? ¿I què farà ella a la gàbia?Dos anys després de Permagel i d''un viatge a través de mitja dotzena de llengües, l''obra de Baltasar torna a atracar entre nosaltres amb una heroïna com només sap crear-les ella: camuflada amb un nom geològic —el de les roques solitàries— i perfectament intractable, si no fos que caus als seus peus.

L''any del mico és el 2016 de Patti Smith, llegenda viva del rock. Un recorregut físic i oníric a través dels llocs i dels records durant un any sencer -enriquit amb un "epíleg de l''epíleg" escrit durant el confinament. "Un cop vaig tenir set anys, aviat en tindré setanta", cantusseja Patti Smith mentre puja les escales de casa.  L''any del mico comença amb la pèrdua d''un gran amic. ¿Què fas quan la gent que estimes deserta de la realitat? En el cas de Patti Smith, llegeixes i escrius, interpretes signes, beus litres de cafè i fas centenars de quilòmetres d''Uber. I t''aventures a un viatge estrany. Com els de quan tenies vint anys, però amb un ritme encara més excèntric perquè en tens 69. I d''incògnit sense buscar-ho, perquè ningú et reconeix.Patti Smith recorre el seu món per entendre''l de nou, les parades són les cases dels amics escampats i els llocs de què li parlen. Santa Cruz, Kentucky, Nova York, Lisboa, Tucson, el DF, l''Uluru, Blanes. Amb sorpresa, allò que tenia importància ja no en té i mentrestant s''obren camí noves preguntes.Després de Just Kids, premiada amb el National Book, Smith continua el relat de la seva vida amb  L''any del mico. Un llibre sota els auspicis d''Alícia al País de les Meravelles, on arreu hi ha l''altra cara del mirall. I de l''amic Sam Shepard, a punt d''anar-se''n per sempre. La casualitat ha volgut que L''any del mico sortís en català al mateix temps que Espia de mi.

"Una família rica, una casa abandonada, un jardí desolat… Tenia ganes de fer una novel·la on hi hagués de tot això."Mirall trencat és la més profusa de les novel·les de Mercè Rodoreda, un retrat de família al llarg de tres generacions, i un imponent retrat de dona amb la figura de Teresa Goday."Figurava que els camins de la vida i de la guerra li havien pres la capacitat d''estimar. I que de l''acceptació del que resta després de l''amor derrotat va fer contes, novel·les i proses on la nostàlgia de l''amor perdura sense ni un bri de sentimentalisme." Mercè Ibarz a Mercè Rodoreda (1991)Amb el pròleg de l''autora i un postfaci de Marta Nadal.

Nova edició revisada per Arnau Pons. Inclou el seu assaig Editar el misteri sobre la novel·la pòstuma de Mercè Rodoreda.En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d''una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d''endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s''adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins…

Entre el 27 d''abril del 1938 i l''1 de gener del 1939, un soldat adolescent escriu al seu dietari el que li passa al front. Destinat a una unitat de xoc, participa en els combats més cruents de la Guerra Civil. Nits de conversa, escapades a la ciutat deserta, matances barrejades amb jocs d''infants: tot això desfila davant d''uns ulls que no havien arribat a veure gaire més que les parets del col·legi.Francesc Grau Viader, el soldat del dietari, va esperar els seixanta anys per escriure una novel·la a partir de les seves vivències de joventut. Ell tenia disset anys quan va ser cridat a files amb la Lleva del Biberó, i destinat a la 224 Brigada Mixta, amb la qual va participar en les ofensives del Segre i de l''Ebre.L''historiador Agustí Alcoberro, professor a la Universitat de Barcelona, ha escrit per a aquesta nova edició un postfaci especialment pensat per a estudiants i professors d''història i de literatura catalana (ESO i Batxillerat).

"No puc mirar la gent sense indagar en els rostres. Dençà que he tornat és així. Indago en els llavis, en els ulls, en les mans. Als llavis, als ulls, a les mans, els faig preguntes. Davant de qualsevol que se''m posi al davant em pregunto: ¿M''hauria ajudat a caminar, aquest?"Ho diu una de les veus que parlen en aquest llibre, veus de dones deportades per haver participat en la resistència al nazisme i que van haver de reprendre, sortint dels camps, el seu lloc entre els vius. La que les fa parlar és Charlotte Delbo, una de les escriptores més punyents del segle XX europeu, encara avui desconeguda del gran públic. Les va anar a veure vint anys després de l''alliberament per preguntar-los com era la vida. Ella també pren la paraula, sovint en forma de poema:"La ciutat estava plenad''homes que jo no veiael desconegut que avançavaera després de tants anysel primer home que mirava."D''aquesta polifonia de dones, cada una amb el seu timbre, la seva personalitat inconfusible, n''emergeix una reflexió rica, directa, trasbalsadora, clarivident, que t''interpel·la i et modifica.

La intrèpida i aventurera Aurora Bertrana, que de jove havia marxat a Suïssa i després a Tahití, amb la guerra i l''exili va viure un daltabaix personal i moral. El 1945 va participar com a voluntària en la reconstrucció d''un poblet francès al peu dels Vosges, Étobon. Només hi quedaven dones i nens, tots els homes havien mort, la gran majoria com a maquis afusellats pels nazis. És aquesta experiència que va inspirar a Bertrana, entre altres textos, Tres presoners, tres nazis forçats a fer la feina dels homes absents. Ahir soldats de l''exèrcit agressor, cada un d''ells haurà d''incorporar-se en una família pagesa i ajudar-la a reconstruir el que la guerra ha destruït. I cada un s''enfrontarà a formes de convivència intenses, algunes alimentades per l''odi, altres per l''admiració, o per la simple solidaritat entre supervivents d''una guerra.Amb aquesta novel·la intensa i breu, Bertrana dóna una visió inèdita dels fets: la de les dones davant la guerra i la reconstrucció.El postfaci de Marta Pasqual n''explica la història i l''analitza com a peça imprescindible de la literatura de la Segona Guerra Mundial.

n clàssic escrit per un jove de 20 anys.La primera novel·la d''una saga mallorquina que desemboca a Sicília sense morts. En Miquel acaba de comprar Son Puig-gros, la finca on el llogaren de porquer quan era infant. Tota la família ho celebra amb un sopar en què també han estat convidats els antics senyors de la possessió. Al voltant d''una porcella rostida, els nobles arruïnats seuen a taula amb els servidors que han fet fortuna a partir d''una botigueta de souvenirs. Mentrestant, els fills d''uns i altres comparteixen bars i noies en una Palma by night que sembla que iguali a tothom. Però sota els jocs nocturns cova la tensió extraordinària entre dos mons que es necessiten i s''odien…faEls carnissers és la primera novel·la que explica el daltabaix produït a Mallorca pel turisme. Un daltabaix increïble com una revolució, narrat per un dels més grans escriptors de la literatura mallorquina. Un clàssic escrit per un jove de vint anys.Amb un postfaci de Nanda Ramon concebut per a les aules de Literatura catalana.

Premi Ciutat de Barcelona 2019 a la millor traduccióPremi Serra d''Or 2020 a la millor traduccióLa primera gran novel·la russa és en vers. Venerada com l''obra mestra absoluta per tots els que vindran després —Dostoievski, Tsvetàieva, Nabókov, Dovlàtov—, fora de Rússia se l''ha llegida poc, perquè el peu forçat de la rima i del metre n''han llastat la traducció. En català faltava qui desafiés l''obstacle i traduís l''Oneguin en vers. Arnau Barios s''ho va proposar i, set anys més tard, ofereix l''obra mestra al seu públic."Tota la literatura russa que estimem ve de Puixkin. No és tan sols la peça que articula una literatura encarcarada amb una de nova i palpitant. És un dels creadors més divertits i lluminosos d''aquells anys. La seva llengua costa de traduir, massa clara i arrelada. Per això, i en una paradoxa molt russa, el clàssic més famós a casa és potser el més desconegut a fora. L''anomenen el nostre tot. Se l''han fet seu uns i altres. Tothom hi ha trobat el que ha volgut, un rebel, un patriota, un llibertí o un visionari. El poeta Aleksandr Blok dirà l''any 1921, en un país devastat: "La nostra memòria guarda des de la infantesa un nom alegre: Puixkin. Aquest nom, aquest so ha omplert molts dies de la nostra vida.""Arnau Barios (traductor al català d''Eugeni Oneguin)

Una antologia de contes que recorre tota l''obra narrativa de Víctor Català, "la Quentin Tarantino de la literatura catalana" segons Laura Borràs Caterina Albert va viure prop de cent anys i va escriure prop de cent contes sota el pseudònim de Víctor Català. És l''autora més il·lustre i menys coneguda de la literatura catalana: més enllà de Solitud i Drames rurals, la major part dels seus llibres no han estat llegits d''ençà que els va publicar. Aquesta antologia ofereix un recorregut de cap a cap de la seva obra i plasma l''extraordinària varietat del seu univers, desplegat al llarg de mig segle amb set reculls de relats. Encapçalats pel monòleg La infanticida, els nou contes d''aquest volum tenen la força, la veritat humana i la virtuositat de les obres mestres.Per aprofundir en el coneixement de l''autora, la nostra antologia inclou una breu selecció d''escrits  de reflexió artística, un postfaci de Lluïsa Julià i un comentari dels relats.Del  postfaci de Lluïsa Julià : "En el context del segle XIX, en què la creació sembla inseparable de la masculinitat, Caterina Albert va optar per un cert transvestisme. Molt del lleure que té com a filla de propietaris rurals, "vida de monja i de finestrons tancats", com la qualifica ella mateixa, el dedica a explorar el seu món. En les "hores vagatives" es tanca en una habitació de les golfes, on troba l''espai necessari per escriure, la famosa "cambra pròpia" que Virginia Woolf considerarà imprescindible per a la dona escriptora. Albert l''anomena "mon niu"."

Un vell jardiner observa durant sis estius la vida d''una família rica en una torre vora el mar. Les festes se succeeixen, els amics excèntrics desfilen, la bellesa del jardí sembla que els ofereixi el paradís a la terra. Però sota l''alegria coven realitats que no respecten res, ni rics ni pobres, ni senyors ni criats: el fracàs de l''amor i la cruesa de l''instint de supervivència. Amb un postfaci de Roser Porta.

Quanta, quanta guerra…  és l''últim llibre que va escriure Mercè Rodoreda en un estat que no havia tingut gaire ocasió de conèixer: la felicitat.  Si creiem el que n''explica ella, va començar-lo després de perdre el seu company d''amor i guerra i va acabar-lo quan per primer cop a la vida tenia casa pròpia, als setanta anys. És llavors que Rodoreda s''encarna en un adolescent de qui diu: "Al meu Adrià l''impulsa a anar-se''n de casa la seva aspiració de llibertat. D''aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m''emociona— que només mena a un canvi de presó." I també: "Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d''anar. Procurar-li aventures amb gent estranya."

El carrer de les Camèlies ha sigut enormement llegit, però se n''ha parlat poc. ¿De què parla? D''una noia que abandona l''agulla per fer senyors i que no abandonarà mai la prostitució, ni tan sols quan té diners i una torre plena d''estàtues. Cecília Ce camina i camina per Barcelona. ¿Què busca? La identitat perduda perquè tothom li n''atribueix una. La llibertat de caminar fora del compàs que marca la norma social. Per allà on passa, les seves cames pertorben els homes i projecten fantasies sexuals. Aquesta és l''arma de doble tall de Cecília Ce. Com diu Stefanie Kremser al postfaci: "els homes i les dones, com que no tenim remei, ens fem servir els uns als altres. Que l''ús i l''abús —si cal— siguin mutus."La Rambla on tot comença, l''Eixample on és engabiada en un pis, les barraques del Carmel on es despulla entre una xapa de zenc i un paraigua de seda... Un viatge al fons de la nit, una exploració de la intempèrie."La Cecília és una supervivent. Segueix caminant, mai no s''atura ni perd la serenitat. S''aixeca, torna a caure, continua. Al final és una veritable heroïna que ha après a conviure amb les seves ferides i que sap aprofitar-se d''aquesta nova força. Una caçadora que esdevé presa. Massa forta per morir com a víctima, fins i tot com a víctima de violacions múltiples, com a esclava sexual, com a dona amb moments de psicosi", escriu Stefanie Kremser.

La darrera novel·la de Natalia Ginzburg: les històries creuades d''una colla d''amics entre Roma i Amèrica. Un esplèndid retaule de la vida privada, de l''època en què Ginzburg era diputada. "Vinc a Amèrica com qui ha decidit llançar-se a l''aigua i espera sortir-ne o mort, o nou, o diferent." Giuseppe, als cinquanta anys, es ven la casa i deixa Roma per anar-se''n a viure amb el seu germà Ferruccio als Estats Units. ¿Què hi busca, tan lluny, tan tard? No ho sap. La història pren forma a través de les cartes intercanviades amb la colla d''amics i amb la poca família que ha deixat a Itàlia. Una carta rere l''altra, pares i fills, amics i amants es posen davant de si mateixos i de la seva necessitat de despullar-se.Amb un estil sec i líric, La ciutat i la casa transmet tot allò que no es diu mai. Les cartes són fragments de vida dispersos entre Roma, l''Úmbria i Amèrica. Ginzburg els reconstrueix i evoca magistralment el cataclisme que es produeix en les vides privades al tombant del segle XX: la desintegració de la família, la crisi dels rols tradicionals, l''absència de la figura paterna, la inseguretat que representen els fills o el buit que se''ns imposa quan tot allò que semblava important desapareix —per damunt de tot, el sentit de pertinença, que troba el seu símbol més evident en la casa: perquè "les cases es poden vendre o deixar a altres persones, però sempre es conserven dins d''un mateix".

Narrada en primera persona per un home de setanta anys, Sortir a robar cavalls rememora un estiu d''infantesa en què dos nens, sense saber-ho, reprodueixen en els seus jocs secrets els conflictes dels adults en un poble a Noruega. La vida al bosc, la presència dels animals, la relació amb el pare pocs dies abans de la seva desaparició, el despertar de la consciència davant d''uns fets plens de guerra i d''amor, fan d''aquesta novel·la una obra màgica en què cada episodi es transforma en cosa viscuda.Sortir a robar cavalls ha estat traduïda a més de cinquanta llengües i guardonada arreu del món. Ha rebut l''IMPAC Dublin 2007 davant de monstres literaris com Cormac McCarthy i J. M. Coetzee.

Arvid Jansen té pare i mare, tres germans i tres filles de la dona amb qui viu des dels dinou anys. Amb una urpada de la vida, desapareixen tots: els uns a bord d''un ferri, les altres en un naufragi que es diu separació.Queda ell, exposat com una tija al vent. Arrelat i determinat a ser part d''allò que va i ve pels carrers d''Oslo, als bars i als tramvies, de dia i de nit. La gent viva que no coneixem, amb qui un cop de volant ens fa entrar en col·lisió. La gent morta que va poblant el paisatge. La gent, poca, de qui ens fem càrrec, i que ens llasta.D''aquestes col·lisions de persones d''on surten el malentès i la màgia, Per Petterson n''ha fet la matèria d''una obra. Arvid Jansen protagonitza tres novel·les. Els altres personatges entren i surten per les portes dels seus onze llibres, llegits en una cinquantena de llengües —una catedral literària, feta amb l''escuma dels dies.

La mar rodona com una peixera. A dins hi viu gent, damunt d''una illa, i per més que passi el Temps saben que viuran sempre plegats. D''aquí no hi ha manera de sortir-ne. La qüestió, llavors, és des d''on t''ho mires.El 1936 és el fill d''una barberia de poble que observa els adults quan s''afaiten. Els 70''s consecutius a la mort del Dictador, és una síndria que rodola pel carrer i congrega tot el veïnat a mirar una morta. Els 2000 és un jove erudit que oficia des del hall d''un antihotel, creat a partir de les seves teories sobre el turisme com a condició humana.Això és i no és Mallorca: una novel·la de Sebastià Perelló que mira desaforadament, amb els ulls a flor de closca, tota una societat a tres moments de la seva història. On cada narrador, presoner, ho vol capturar tot amb les seves paraules, especialment el que s''esquitlla, que és la totalitat en una illa d''on no fugiràs mai i on s''interpreta cada dia una nova variació sobre el tema de la mentida.

Ara que la violència post-colonial incideix en la nostra societat, surt en català un dels textos fundadors de la literatura aborigen canadenca. Una relectura del mite americà. Sortida simultània en castellà a Tránsito Editorial. Mestissa és el primer llibre d''una activista del Canadà, filla d''aborígens i de colons europeus. Narra la infància i joventut de Maria Campbell, una dona que fa tentines per un món de minories. Víctima de l''opressió racial i de la seva condició mestissa, aquí blanca, allà índia, Campbell veu com la seva cultura es perd en nom del "progrés" i d''una societat que no suporta la diferència.El testimoni íntim de Campbell va acompanyat d''una qüestió col·lectiva: el genocidi colonial. La història de Mestissa és dura. La pobresa, la prostitució, les agressions dels homes, la segregació racial o l''addicció a les drogues són omnipresents en un relat nu de tot efectisme. Darrere hi ha els anys de qui ha superat el rancor. I una literatura tendra i càlida només a l''abast dels escriptors que tenen de debò alguna cosa per transmetre.Mestissa va publicar-se el 1973. La seva traducció al català s''ha fet amb la nova edició del text que recupera el capítol censurat en què Campbell és violada per un agent de la policia. No és casual que coincideixi amb els moviments #MeToo i #BlackLivesMatter, quan el Canadà reconeix les víctimes d''abusos sexuals comesos contra dones indígenes.

Una petita ciutat del migdia de França, una urbanització on viuen francesos de soca-rel barrejats amb immigrants, dues germanes adolescents que maten els dies d''estiu al centre comercial o a les piscines privades on es colen de nit. Els pares penquen per pagar la hipoteca de la casa unifamiliar, elles somien—fins que Céline, la gran, queda embarassada. De qui? Es nega a dir el nom de l''amant, la ràbia del pare s''escalfa amb la canícula i es dirigeix a poc a poc contra el veí, amic de sempre de les filles—i musulmà.Una ploma esplèndida, un ritme de DJ, uns personatges amb qui el lector crea lligams profunds, i una sagacitat de sociòleg. L''estiu circular és molt més que una novel·la negra: un viatge per la França que vota Front Nacional i un retrat magistral de l''adolescència contemporània.Un llibre addictiu, que manté el suspens com a les millors sèries. Brunet s''autoritza a fer servir les cordes més al límit de la nostra societat. Quan l''acabes de llegir no odies cap dels seus personatges, només et trobes amb un problema inquietant: ara què en faràs, d''això?Amb L''estiu circular, Marion Brunet ha fet el pas del juvenil a l''adult, i de pas ha rebut tres dels grans premis literaris a França: el Grand Prix de Littérature Policière, el premi dels llibreters Choix des Libraires i el premi dels lectors Livre de Poche.Sortida simultània a Planeta

Miquel Moragues i Gori Montcada tenen deu anys quan ingressen al seminari. Passada la paret que els separa del món, és un altre univers que comença, on res del que coneixien —afectes, jocs i somnis— no té dret a existir. L''autoritat dels frares és una forma de control que s''immisceix per totes les esquerdes de la personalitat. I un abús que pren possessió dels cossos.Escrita quan feia deu anys que el seu autor n''havia sortit, Tyrannosaurus és una novel·la que sacseja i fa tremolar d''emoció. El silenci dins el qual es cometen els abusos esdevé sensorial i t''acompanya de cap a cap de la lectura, de manera que hi sentis la veu lleu dels infants que els pateixen o els sospiten."Tens una història que et fa voltes dins el cap i, com que no se''n va, l''has de treure. Es pot dir així: la meva experiència al seminari tard o d''hora havia de descarregar en forma de tempesta literària." Una tempesta eixuta i breu, que ressona molt després d''acabar-ne la lectura: el do de les novel·les importants.

L''hora de l''estrella és l''últim llibre publicat per Clarice Lispector i el primer que acollim al Club Editor. És també el més estimat a Brasil perquè hi viu molt tènuement Macabéa la mecanògrafa, una noia "com una capseta de música una mica desafinada".Expressa la cristal·lització de tota l''obra de Lispector. Hi vibren les obsessions que ja tiben la primera novel·la, Prop del cor salvatge, i que no l''abandonaran mai. La persecució de la veritat —"l''eternitat és l''estat de les coses en aquest moment". La força expressiva de l''acció, i no de l''explicació. La fe absoluta en el poder de la paraula, que salva o condemna una vida, i fins i tot pot crear-la. L''exploració d''una artista inigualable que ens arriba, en català, transmutada per la qualitat quasi ventríloqua de Josep Domènech Ponsatí."Aquí Lispector crida un cos lleig i una mica brut i una ànima indigent que ve, com ella, del Nord-est. En la pell apergaminada de Macabéa, hi escriu la promesa d''una lucidesa disciplinada i constant —l''art, per a Lispector, va consistir en aquesta promesa", ens diu Nora Catelli en el postfaci que clou el volum.