Quanta, quanta guerra… és l''últim llibre que va escriure Mercè Rodoreda en un estat que no havia tingut gaire ocasió de conèixer: la felicitat. Si creiem el que n''explica ella, va començar-lo després de perdre el seu company d''amor i guerra i va acabar-lo quan per primer cop a la vida tenia casa pròpia, als setanta anys. És llavors que Rodoreda s''encarna en un adolescent de qui diu: "Al meu Adrià l''impulsa a anar-se''n de casa la seva aspiració de llibertat. D''aquesta llibertat tan cantada —la sola paraula m''emociona— que només mena a un canvi de presó." I també: "Havia de crear un personatge i llançar-lo a córrer món. ¿Un vagabund? No. Els vagabunds ja estan acostumats a anar pel món i el món no els sorprèn gaire. ¿Potser un soldat? Hauria de ser un noi encara amb la llet als llavis, que, com als poetes, tot el que veiés el deixés sorprès. Agafar-lo en ple desordre de la guerra perquè pogués fer el que volgués i anar on tingués ganes d''anar. Procurar-li aventures amb gent estranya."
